Sensació de llibertat

Last modified date

Cada persona que corre viu el córrer d’una manera personal, interna, subjectiva i inclús amb emocions contraposades. Els motius per córrer són diferents, inclús n’hi ha que surten per obligació sense gaudir el moment. Unes ho porten d’amagat i d’altres como jo ho fan públic. No sóc l’únic que parla públicament com viu el córrer. Persones de casa com en Killian Jornet ho fa en el seu llibre-diari personal “Correr o morir” o l’Arcadi Alibés també en “La volta al món en 80 maratons“. De fora també n’hi ha que exposen el seu status quo de corredor/a, com en Haruki Murakami en el seu llibre “De què parlo quan parlo de córrer“.

Jo corro per sentir-me lliure. I també corro per oblidar, per buidar i curar la ment, per aprendre noves habilitats, aptituds i actituds, per adquirir nous coneixements d’anatomia humana, d’estratègia en carrera o de nutrició, per sentir-me dins la natura, per conèixer millor el meu cos i, també, per conèixer els meus límits i empènye’ls una mica més. Jo corro per poder córrer.

Oblit i retorn

Hi va haver una temporada que em vaig oblidar de córrer. No ho puc descriure d’una altra manera. Sempre he estat esportista. De ben jove em passava el dia practicant esports, arts marcials i endurint el cos. Organitzava sessions d’enduriment amb amics, on bàsicament consistien en donar-nos cops de puny a l’abdomen mútuament per enfortir-lo. De fet, li donava cops de puny a tot el que podia, sacs de boxa, parets i inclús cordes barnissades i lligades a taulons. Amb les tíbies feia el mateix.

Recordo molt bé que durant l’EGB vaig practicar atletisme. Tot i que anava a curses de pista, cross o trail no hi anava per competir, hi anava per gaudir. Més endavant, sortia a córrer per voluntat pròpia. Corria amb sabatilles esportives esmorteïdes i el més minimalista possible en quant a roba. Corria per sentir-me bé i reduir estrès. Recordo ser molt melancòlic, un estat que l’atribueixo al sistema educatiu -ja ho explicaré en una altra ocasió.

No recordo, però, quan vaig deixar de córrer. Senzillament me’n vaig oblidar. Segurament va ser un oblit subterfugi per les ganes de guanyar massa muscular i no veure’m tant prim. La qüestió és que vaig parar en sec. Emperò, en el moment d’escriure aquesta frase, fa 11 anys que hi vaig tornar i no m’en penso oblidar una altra vegada.


Daniel Amo